Crec, doncs, que s’està jugant una gran partida d’escacs a uns nivells que amb prou feines podem imaginar, i nosaltres som els peons. Els peons només són valuosos en determinades circumstàncies i sovint se sacrifiquen per obtenir un avantatge. Qualsevol que hagi estudiat estratègia militar està familiaritzat amb el concepte del sacrifici. Els que hagin estudiat seriosament la història probablement hauran descobert la veritable raó per la qual fem la guerra de forma regular.
Abans de llegir aquest llibre, us aconsello que jugueu almenys dues partides senceres d’escacs. Heu d’aprendre les normes amb les que ELLS juguen. Us heu de donar compte de manera objectiva que algunes peces són més valuoses que d’altres, i que el rei és la més valuosa de totes. No podreu copsar la realitat si us enxampen amb la fantasia que ‘‘això no és just.’’ Heu d’arribar a saber que el resultat final del joc és l’únic que compta. Us van mentir quan us van dir que ‘‘no importa si guanyeu o perdeu, sinó com jugueu.’’ Al món de l’elit guanyar ho és tot. De fet, no hi ha res més. L’elit al poder intenta guanyar.
La meva recerca ha demostrat, en aquest punt, que el futur que ens han dibuixat gairebé pot ser impossible de canviar. No estic d’acord amb els mitjans que uns quants poderosos han triat per a acabar amb nosaltres. No estic en absolut d’acord que l’extermini sigui el nostre final. Però si no podem fer despertar a la gent del seu somni, només una guerra civil aturarà el resultat previst. No baso aquesta afirmació en el derrotisme, sinó en l’apatia de la majoria del poble nord-americà. Fa vint-i-cinc anys hagués cregut el contrari – però vint-i-cinc anys enrere jo també estava profundament adormit.
Se’ns han ensenyat mentides. La realitat no és en absolut el que percebem.
